QUI GUANYI, QUE FACI EL FAVOR DE MANAR

Fa set anys, tal dia com avui, vigília d'unes eleccions a Can Barça, estava convençut que Laporta era el millor candidat i que seria el millor president, però que el conservadurisme del soci blaugrana lligat a la mala gestió de Joan Gaspart i el parèntesi no reeixit d'Enric Reyna, farien que el guanyador fos Lluís Bassat. Afortunadament, em vaig equivocar i l'ànsia de canvi es va imposar a la temptació d'apostar per un nou Núñez en versió més cultivada. Laporta i el seu magnífic equip se sabien guanyadors a mig matí d'aquell diumenge després d'haver fet una campanya diferent, clara i engrescadora.

Superada la temptació d'última hora d'unir esforços contra Rosell, en una mostra que el consideraven el més ben situat, arriba un dia important per al Barça, perquè qui reculli el testimoni de Laporta rebrà una herència guanyadora de títols. I rebrà un model futbolístic (i de les seccions) d'èxit. De fet, el gran temor (infundat) dels candidats durant la campanya era un posicionament a favor o en contra d'algun d'ells per part de Guardiola. Gran error, Guardiola coneix la casa i sap el que li convé fer a un entrenador del club en campanya: estar callat. Però aquest temor per Guardiola, em preocupa. Qui guanyi aquestes eleccions serà el president del Barça, perquè així ho han decidit els socis. I el nou president del Barça ha de ser-ho i ha d'exercir amb el seu programa, amb les seves idees, perquè d'ell i del seu equip seran els seus errors o els seus èxits.

Benvolgut president futur: faci el favor de manar. Si les coses van bé, enhorabona. Perquè si no van tan bé, serà a la llotja on el soci dirigirà la mirada. Què vol dir manar? Doncs tenir un programa i saber escollir els executius que l'hauran d'aplicar. Guardiola ha demostrat que és un magnífic entrenador del Barça, però és això, l'entrenador del Barça, i ell i el seu equip decidiran els anys que ho vol continuar sent, llevat que perdi la confiança de qui demà rebrà la confiança dels socis, és a dir, del president. Potser algun dia Guardiola serà president i, si fa el pas, serà un bon president. Però ara el soci decidirà i l'escollit serà el president. Doncs que n'exerceixi.

Set anys després, hi torna a haver un candidat que ha sortit amb avantatge. Sandro Rosell ja sap el que és guanyar unes eleccions, perquè era l'altra cara visible d'aquella candidatura guanyadora del cercle virtuós en la qual també hi tenia protagonisme Marc Ingla, l'home dels elàstics i Jaume Ferrer, un home que fa la pinta que seria un bon president, però que no ha estat un bon candidat. Des de fa moltes setmanes Rosell té clar que quan comences una cursa amb molt d'avantatge respecte als contraris el més important és acabar-la guanyant, encara que l'avantatge inicial s'hagi reduït, que és el que li diuen els altres candidats que passa. Benedito especialment, perquè ha anat de menys a més i té la mateixa aspiració que set anys enrere tenia inicialment Laporta: quedar segon per aspirar a ser el pròxim primer.

                                     Pep Guardiola, entrenador del Barça.

LA FAM DESPRÉS DEL CALVARI

Quan Nadal, fa un any, va perdre en els vuitens de final de Roland Garros contra Robin Soderling no sabia que passaria moltes penúries durant molts mesos.

Després d'aquella derrota va fer tot el que va poder per defensar el títol de Wimbledon. No va arribar a temps. «Penso més en els genolls que en el tennis, he de parar i no sé fins quan», va reconèixer aleshores. «Potser he comès algun error amb el calendari, hauré d'analitzar-ho i aprendre», afegia. Finalment van ser tres mesos allunyat de les pistes. Ho va provar tot; es va sotmetre a sessions de fisioteràpia, mesoteràpia, magnetoteràpia i sobretot molta piscina per treballar sense tant impacte als genolls i els turmells. Va tornar a l'agost, a Montreal, el sisè Masters 1000 del curs, i es va fer una fissura l'abdominal, una molèstia que li dificultava sobretot executar el servei. Va caure en quarts contra Del Potro, el mateix botxí un mes després en l'obert dels EUA, on castigat per les deficiències físiques va encaixar una de les derrotes més doloroses de la seva carrera, una de les més dures en un Gran Slam. Un triple 6-2 en una semifinal en què mai no va poder lluitar per la victòria. No va jugar les semifinals de la copa Davis i en el Masters de final de temporada, a Londres, va perdre els seus tres partits, i no va guanyar ni un set. Un fet inèdit en Nadal, que va tancar el curs amb els dubtes de saber si el seu físic podria tornar a oferir el que oferia. «Tot el que m'ha passat m'ha fet veure el que he de fer per tornar al màxim nivell», va dir en l'última roda de premsa abans de jugar la final de la copa Davis, una de les poques alegries, junt amb la victòria en l'obert d'Austràlia, d'un any infaust.

L'any següent, aquest 2010, comença amb la retirada en els quarts de l'obert d'Austràlia contra l'escocès Murray. Els fantasmes de les lesions tornaven a planar sobre Nadal, que signa les semifinals a Indian Wells i Miami abans de la gira de terra que ha servit per enlairar el seu tennis, i la seva figura. El plor desconsolat després de la final evoquen el calvari, el llarg temps de recuperació i el que possiblement més li ha costat superar: els dubtes de saber si tornaria a ser el gran jugador que fins feia poc havia estat. «He estat molt temps aprenent a acceptar les lesions i no sabia si algun dia podria tornar a competir al màxim nivell», va dir quan li van preguntar per les llàgrimes.

Les llàgrimes d'un campió que acabava de guanyar el seu cinquè Roland Garros, el setè Gran Slam de la seva carrera. Unes xifres que, amb 24 anys i 3 dies, el situen molt a prop dels millors de la història. Per edat, tan sols el superen Borg i McEnroe. El nord-americà, però, no va ser capaç de guanyar cap més Gran Slam. El suec, en canvi, en va aconseguir onze, tot i retirar-se amb tan sols 27 anys. Aquella prematura retirada, de fet, és el que permet que els rècords seus d'antany estiguin en perill. Els sis triomfs de Borg a Roland Garros ja estan en l'horitzó de Nadal, que ja ha fet el que va fer tres cops el suec: guanyar a París i a Londres el mateix any. El manacorí ho va fer el 2008, quan el seu tennis era complet, dominant en cops i potent en exposició física. Les certeses que ha deixat després de recuperar la corona de Roland Garros. El pròxim objectiu, recuperar la corona a Wimbledon.

                 Nadal mossega la copa dels mosqueters de campió per cinquè cop.

S'ACABA LA PRECAMPANYA, CENTRADA EN L'ATAC MASSIU A ROSELL

Qui tingui les firmes suficients per ser proclamat candidat, les haurà de lliurar avui al club abans de les nou del vespre. Ja se sap que Rosell, Ferrer i Ingla tenen més de les 2.095 que es necessiten. Benedito, Salvat i Guixà lluitaran fins al final per tenir-les, tot i que sembla difícil que les aconsegueixen (Benedito era ahir qui estava més a prop de poder superar el tall). Plaza no hi arriba i lliurarà les que té a un notari. Catorze perits cal·lígrafs les validaran durant dos dies i dijous, a les vuit, es proclamaran els candidats.

Començarà l'hora de la veritat. Però Déu n'hi do la intensitat que ha tingut la precampanya. Alguns precandidats es van posar en dansa fa mesos, paradoxalment els que partien de la teòricament còmoda posició de ser de la junta directiva que capitalitza els èxits de les dues últimes temporades amb Pep Guardiola com a màxim responsable de l'equip. El vicepresident Alfons Godall mateix va tenir temps d'obrir una seu, rebre-hi el suport efusiu del president Laporta (que abans de Nadal havia fet el propòsit solemne de ser neutral en el procés electoral) i tancar-la per afegir-se a la candidatura de Marc Ingla, Ferran Soriano i Albert Vicens. També es va posar en marxa el precandidat Jaume Ferrer, vicepresident del club en exercici i en principi delfí díscol del laportisme fins que l'abandonament de Godall el va convertir per descart en el preferit de Laporta per ser el candidat continuista. També feia temps que començaven a fer-se veure els futurs aspirants amb més dificultats per ser reconeguts i per tenir visibilitat en els mitjans: Jaume Guixà, Agustí Benedito, Santi Salvat i Alexis Plaza. I tot això mentre l'equip es jugava les garrofes en la lliga de campions i en la lliga i abans que s'encetés el calendari electoral amb la convocatòria oficial de les eleccions.

                                       Sandro Rosell a la seva seu electoral.

Just quan això va passar, el 10 de maig, va ser quan va sortir a escena l'aspirant més ben situat en les enquestes internes i mediàtiques, Sandro Rosell. A partir de llavors, no només es va completar l'escenari preelectoral, sinó que es va configurar el sentit fonamental d'aquesta precampanya: l'atac massiu a Sandro Rosell, sobretot per part de les altres dues precandidatures sorgides del que havia estat el grup guanyador en les eleccions del 2003, la d'Ingla i la de Ferrer, encara que en aquest cas l'ariet més punyent ha estat el mateix president Laporta, que s'ha erigit en l'emblema de la campanya per evitar una victòria de Rosell. Aquest aspecte sembla l'objectiu principal del president sortint, més fins i tot que que guanyi el seu candidat, Ferrer. Fa la sensació que Laporta toleraria una possible victòria d'Ingla, encara que consideri el seu grup el dels colpistes després de la moció de censura del juliol del 2008, si això serveix perquè no guanyi Rosell, el candidat que es va enfrontar primer a ell per la manera de fer les coses i per incompliments electorals. L'enfrontament amb Laporta és un tret comú de les tres precandidatures principals, fins i tot la de Ferrer. Però Laporta no es pot presentar a la reelecció i la qüestió que ha centrat la precampanya ha estat l'atac total a Sandro Rosell. Per terra, mar i aire, pel que ha dit i pel que no ha dit, pel que se li suposa i per sospites amb més o menys fonament, per manipulació d'arguments o per simplificació de conceptes. Els precandidats no han anat gaire més enllà de l'esbós de propostes, però les referències, les insinuacions i les desqualificacions a Rosell han estat constants. A ell li ha costat molt centrar la seva precampanya en les propostes en les àrees esportiva, institucional, social i econòmica i ha hagut d'acabar entrant a desmentir o aclarir tantes acusacions. Rosell diu que li ha costat molt deixar de parlar de propostes i haver d'entrar en aquest joc, sobretot perquè creu que sempre és més fàcil deixar una ombra de dubte que esvair-la amb arguments. Aquesta és una relació de les principals insinuacions i acusacions a Rosell que han centrat el debat.

EN NOM D'UN CAPITÀ

«Així és com s'acomiaden els més grans», diu un company de vestidor de fa molts anys de David Barrufet, que, com han fet altres enormes esportistes, tancarà la seva carrera en una gran cita. «Veig l'equip il·lusionat, amb la certesa que estem preparats i amb les màximes aspiracions», diu ell, traient-se protagonisme. «Segur que no vol que es parli del tema fins que s'acabi», remarca Iker Romero, un dels altres capitans de la plantilla. «Ell està desitjant guanyar-la, però està desitjant que tothom estigui tranquil per guanyar-la», afegeix el vitorià, que comparteix vestidor amb Barru ja fa vuit temporades.


Els que han arribat després, però, també són conscients que és especial. Perquè és la primera final four de la història de l'handbol i perquè és l'última de l'insigne porter. «És un altre al·licient», segella Dani Sarmiento, que completa el primer curs de blaugrana. «Seria l'última seva, i la primera meva», exclama sobre el possible títol. «S'ho mereix, ha estat el millor, un referent de l'handbol estatal i mundial», certifica el central. «Seria la millor manera d'acomiadar-lo», afirma Laszlo Nagy, el jugador de la plantilla actual que fa més anys que és al seu costat (11). «Seria molt maco», reconeix Víctor Tomàs, l'altre capità d'un Barça que, per palmarès i per història, havia d'estar en la primera final four de la història de l'handbol.

«És un motiu més per esforçar-nos al màxim», remarca Xavi Pascual, que se centra en el terreny competitiu. El sentimental, per després. «Si la guanyem, ja ho celebrarem com Déu mana, però ara ens hem de centrar», puntualitza Iker. Segurament, és un dels motius de la concentració que l'equip va començar dilluns, quan ja va marxar cap a terres alemanyes.

                 David Barrufet podria aconseguir la seva vuitena Copa d'Europa.

«El més important és estar concentrat, no serà gens fàcil», diu el mateix Barrufet. «Evidentment que serà especial, seran els últims dos partits, però si volem guanyar no podem pensar en res més que jugar al cent per cent», certifica convençut el capità, que d'aquí a poc més d'una setmana fa 40 anys. «Ja et vaig dir que no em veia jugant amb 40», bromeja amb el somriure d'aquell que mai no ha perdut l'entusiasme per un esport que, figures com Barrufet, enalteixen de manera inexorable i eterna. El palmarès n'és només una demostració. Amb els seus amics Xavi O'Callaghan i Andrei Xepkin comparteixen la fita de tenir set copes d'Europa. A Colònia, però, podria convertir-se en el primer jugador de la història a tenir-ne vuit. Un rècord que els seus companys segur que voldran brindar-li. «S'ho mereix», coincideixen tots. És una veu unànime. En nom del capità.

DAVID VILLA (1 ANY DESPRÉS)

El darrer partit de Lliga contra el Valladolid, Ibra es va inventar un remat de tacó que ningú va entendre quan ho tenia tot a favor per marcar el 5-0 de cap. Un cop més. el suec va buscar la solució més difícil per resoldre, el que qualsevol killer pur, hauria tingut molt clar. Zlatan volia sumar-se a la festa amb una altra genialitat que no li va sortir bé. Ibra és un crack indiscutible que ha jugat bloquejat molt temps i també és el clar exemple que no és fàcil triomfar a Can Barça. Faltat d'adaptació, Ibra no ha acabat de ser ni pívot, ni passador, ni golejador i, a poc a poc, ha anat perdent l'aureola amb la que va arribar al Camp Nou.

Amb Villa no passarà tot això. L'any passat l'asturià ja era la primera opció i, com diu la saviesa popular, la primera és sempre la bona decisió. L'asturià era el '9' escollit però tot es precipitar en una operació desastrosa (48 milions d'euros més 20 per Eto'o) perquè el camerunès, forçat a abandonar el club, només va voler marxar a l'Inter (únic club que li pagava el que demanava). Al final, ni Ibra ni Eto'o han estat feliços amb el canvi, encara que el camerunès està a punt d'aconseguir el seu segon triplet consecutiu a Madrid. Ibra ha firmat un any acceptable i el seu comportament ha estat correcte malgrat els recels que ha aixecat, però no és un jugador per aguantar a la banqueta. A vegades és complicat triomfar al Barça, fins i tot per una estrella mundial com el gegant suec.

David Villa ja ha deixat de fer gols amb el València per poder-los fer amb el Barça.

Villa sap quin serà el seu paper en aquest equip i que hi ha una estrella que és Leo Messi però que aquest no pot arribar a ser el que és sense figures complementàries i imprescindibles com l'asturià, com Xavi, com Iniesta, com Piqué.... i així fins a enumerar els 23 membres de la plantilla. I és que un dels secrets de la plantilla és que tothom es sent important. I precisament aquest és un dels secrets de l'èxit.

LA VANGUARDIA I SPORT (AMPLIACIÓ ANÀLISI) + GOOGLE ANALYTICS

Actualment, i cada cop més, la interactivitat és més important dins la xarxa digital. És per això que els mitjans de comunicació s'estan adaptant ràpidament al que requereixen les noves tecnologies. Tal i com vam veure a classe, la interactivitat ens aporta tres coses bàsiques: diferents modalitats de participació dels lectors, comunitats (pàgines vistes, viralitat i fidelització) i índexs d'interactivitat.

A pròposit d'això, he considerat que seria interessant fer una petita anàlisi de dos diaris; un de caire generalista com és La Vanguardia i un altre d'esportiu com és l'SPORT.

Pel que fa al diari del Grup Godó trobem un alt índex d'interactivitat i de participació. La majoria de les notícies vénen encapçalades pel titular d'aquesta i, posteriorment, veiem una icona taronja que mostra el número de comentaris que tenen aquestes notícies. La majoria d'aquests comentaris són de lectors que emeten una opinió sobre alguna cosa que ha estat notícia fa poca estona (per exemple, les cendres del volcà islandès). Ens trobem, doncs, una participació totalment asíncrona. També donen la opció al lector de compartir la notícia que ha llegit a través del Facebook, del Twitter o del mateix Delicious.                                                                                         

D'altra banda, pel que fa referència al diari esportiu del Grup Zeta, ens trobem amb una estructura molt similar. Aquí, però, trobem uns titulars més grans i un vocabulari molt més propi de la premsa esportiva. Aquí, el lector també té l'opció de compartir la notícia que ha llegit i comentar el què li sembla.

Des del meu punt de vista, els dos diaris utilitzen estratègies molt similars per tal que els lectors puguin expressar les seves queixes i/o suggeriments. Trobo, però, i després de la reflexió que se'ns va fer a la darrera classe sobre com analitzar això, que la interactivitat a la xarxa és una mostra més del que ens poden oferir les noves tecnologies i de l'impacte que pot tenir tot plegat. Per veure això, resulta molt interessant haver conegut Google Analytics. Aquesta és una pàgina web que mesura el nombre d'impactes i/o de visites que rep el teu web o el teu blog.  Realment, és una eina més que ens ofereix Internet i que ens pot ajudar per saber si el què fem és llegit o passa totalment desapercebut per la xarxa.

OBJECTIU 99

El Camp Nou no pot fallar aquesta nit en la primera de les tres final que li queden al Barça per revalidar el títol de Lliga. La consigna obligada és ajudar a l'equip, encara que no ho pugui semblar, perquè s'enfronta a un equip que està en zona de descens. El Tenerife es juga la vida i serà un rival molt perillós aquesta nit. I si l'equip no pot baixar els braços, l'afició tampoc. Un Camp Nou ple ha de ser el primer pas per aconseguir els tres primers punts dels nou que queden en joc. L'objectiu és arribar als 99 punts per no haver de dependre d'altres resultats. Si el Barça arriba a aquesta xifra ningú el podrà avançar i serà campió.

Ho ha vingut dient Guardiola des de fa setmanes i el Madrid ho confirma partit rere partit: ells no fallaran. Veient això, s'han d'afrontar els tres partits que queden amb la mateixa mentalitat que el Barça va visitar el Vila-real. Si el segon classificat, el Madrid, va a Mallorca i punxa molt millor. Guardiola, però, vol tenir els deures fets com ha passat darrerament on el Barça ha jugat,gairebé sempre, abans que el conjunt blanc.

                                    L'equip lluitarà perquè es torni a repetir aquesta imatge.

El Tenerife arriba al Camp Nou amb l'imperiosa necessitat  de puntuar si vol continuar amb opcions de seguir a primera. Tot i que encara queden dues jornades, puntuar al Camp Nou seria per als illencs, molt important. Si no és així, el cop seria dur però encara tindrien opcions de continuar a primera.

Tot i que la meteorologia no convidarà a omplir el camp (s'anuncia un risc molt alt de pluges per aquesta tarda), l'objectiu és que l'equip es senti recolzat tal i com va passar davant el Xerez i, sobretot, l'Inter de Milà. Tot i això el premi val la pena: hi ha en joc el títol de Lliga.

L'objectiu és obtenir els 99 punts, xifra que s'ensuma indispensable perquè no s'escapi el títol de lliga. Això significaria superar el récord de 92 punts fixat pel Madrid de Fabio Capello a la temporada 96-97, però en una lliga de 22 equips i, per tant, de 42 jornades.

             

Minut a minut "Cover it live"

Click Here

CAIXA O FAIXA

Comença la setmana més decisiva de la temporada. Comença la setmana on el més normal és tenir una mena de cuc que et va voltant per l'estómac, que et va dient que s'apropa el moment decisiu. Aquesta és la setmana més important i més decisiva des que Guardiola és entrenador del Barça, des que Guardiola és el capità d'aquest vaixell que, fins ara, no ha fet més que córrer, córrer i córrer sense que ningú el pugui aturar.

Dimecres, cal remuntar l'eliminatòria contra l'Inter. I per fer-ho els jugadors ens necessiten. Per fer-ho cal que siguem tots al camp 1 hora abans de l'inici del partit. El Camp Nou ha de fer por. Hem de tenir clar que no juguem contra Mourinho ni contra l'àrbitre, sinó que juguem contra un senyor equip que, segur, que defensarà amb molta dignitat el 3-1 aconseguit a l'anada a Milà i ens posarà les coses molt difícils. Això sí, no es trobarà amb un compatriota vestit de groc que els ajudi a arribar a la final. Perquè aquesta és la final somiada per tots els culers. Perquè guanyar la final al camp de l'etern rival seria immens. "Perquè ho podem fer i ho farem" tal i com ha dit el gran Joan Maria Pou.

                                     Pep Guardiola en un moment de la roda de premsa.

Diuen que després de la tormenta arriba la calma, però en aquest cas no serà així. I és que dissabte ens espera un partit clau a Vila-real. Últim partit teòricament complicat que li queda al Barça a la Lliga. Els groguets, en zona de descens a l'inici de la temporada, estan en ratxa i ja s'han situat en posicions d'Europa League. Tots pensareu que em deixo el partit al Sánchez Pizjuán al camp del Sevilla. Des del meu punt de vista, aquest no és un partit complicat. El Sevilla, està duent a terme partits molt dolents des que el van eliminar de la Champions i, a més, jugaran contra nosaltres, després de jugar la final de la Copa del Rei. És a dir, que estaran eufòrics o abatuts i, en absolut, es prendran aquest partit com una final, mentre que el Barça, sí.

Tot plegat, hem de fiar-ho tot a un home, Pep Guardiola. La paraula de Pep seguirà sent indiscutible. N'estic convençut.

L'HORA DE LA VERITAT

Desafiant les cendres islandeses, Guardiola s'enfrontarà avui a Mourinho. Falten dos partits perquè el Barça es planti de nou al Bernabéu i cinc jornades perquè es proclami campió de Lliga. La baixa d'Iniesta és perjudicial però superar l'adversitat és marca de la casa Guardiola. "La baixa de l'Andrés i les 14 hores d'autocar ens faran més forts. Persistirem", afirma convençut el tècnic blaugrana.

L'Inter plantejarà al Barça una final llarga a 180 minuts i no li importarà esperar al Camp Nou. En relació a l'inici de temporada, quan els dos equips es van trobar a la lligueta de grups, hi ha hagut una evolució més que notable per part dels dos equips. Mentre que els de Guardiola, ja juguen el mateix futbol que van practicar l'any passat, els neroazzurri tenen les seves estrelles molt més conjuntades, molt més acoblades. Sneijder, Eto'o i Milito són vitals per al conjunt de Milà, són la seva esperança. Són com l'aire que es respira.

Malgrat tot, no serà fàcil deixar fora de la final del Bernabéu a un equip molt competititu que fa molts anys que no guanya un títol europeu després d'una llarga travessa pel desert.

Però és possible, i m'atreveixo a pronosticar, que és molt probable que el noi de Santpedor torni a fer història aconseguint que el Barça sigui el primer equip europeu que guanya la Champions dos anys consecutius.

               Gerard Piqué i Samuel Eto'o es tornaran a trobar. Aquest cop com a rivals.