Qui tingui les firmes suficients per ser proclamat candidat, les haurà de lliurar avui al club abans de les nou del vespre. Ja se sap que Rosell, Ferrer i Ingla tenen més de les 2.095 que es necessiten. Benedito, Salvat i Guixà lluitaran fins al final per tenir-les, tot i que sembla difícil que les aconsegueixen (Benedito era ahir qui estava més a prop de poder superar el tall). Plaza no hi arriba i lliurarà les que té a un notari. Catorze perits cal·lígrafs les validaran durant dos dies i dijous, a les vuit, es proclamaran els candidats.
Començarà l'hora de la veritat. Però Déu n'hi do la intensitat que ha tingut la precampanya. Alguns precandidats es van posar en dansa fa mesos, paradoxalment els que partien de la teòricament còmoda posició de ser de la junta directiva que capitalitza els èxits de les dues últimes temporades amb Pep Guardiola com a màxim responsable de l'equip. El vicepresident Alfons Godall mateix va tenir temps d'obrir una seu, rebre-hi el suport efusiu del president Laporta (que abans de Nadal havia fet el propòsit solemne de ser neutral en el procés electoral) i tancar-la per afegir-se a la candidatura de Marc Ingla, Ferran Soriano i Albert Vicens. També es va posar en marxa el precandidat Jaume Ferrer, vicepresident del club en exercici i en principi delfí díscol del laportisme fins que l'abandonament de Godall el va convertir per descart en el preferit de Laporta per ser el candidat continuista. També feia temps que començaven a fer-se veure els futurs aspirants amb més dificultats per ser reconeguts i per tenir visibilitat en els mitjans: Jaume Guixà, Agustí Benedito, Santi Salvat i Alexis Plaza. I tot això mentre l'equip es jugava les garrofes en la lliga de campions i en la lliga i abans que s'encetés el calendari electoral amb la convocatòria oficial de les eleccions.
Sandro Rosell a la seva seu electoral.
Just quan això va passar, el 10 de maig, va ser quan va sortir a escena l'aspirant més ben situat en les enquestes internes i mediàtiques, Sandro Rosell. A partir de llavors, no només es va completar l'escenari preelectoral, sinó que es va configurar el sentit fonamental d'aquesta precampanya: l'atac massiu a Sandro Rosell, sobretot per part de les altres dues precandidatures sorgides del que havia estat el grup guanyador en les eleccions del 2003, la d'Ingla i la de Ferrer, encara que en aquest cas l'ariet més punyent ha estat el mateix president Laporta, que s'ha erigit en l'emblema de la campanya per evitar una victòria de Rosell. Aquest aspecte sembla l'objectiu principal del president sortint, més fins i tot que que guanyi el seu candidat, Ferrer. Fa la sensació que Laporta toleraria una possible victòria d'Ingla, encara que consideri el seu grup el dels colpistes després de la moció de censura del juliol del 2008, si això serveix perquè no guanyi Rosell, el candidat que es va enfrontar primer a ell per la manera de fer les coses i per incompliments electorals. L'enfrontament amb Laporta és un tret comú de les tres precandidatures principals, fins i tot la de Ferrer. Però Laporta no es pot presentar a la reelecció i la qüestió que ha centrat la precampanya ha estat l'atac total a Sandro Rosell. Per terra, mar i aire, pel que ha dit i pel que no ha dit, pel que se li suposa i per sospites amb més o menys fonament, per manipulació d'arguments o per simplificació de conceptes. Els precandidats no han anat gaire més enllà de l'esbós de propostes, però les referències, les insinuacions i les desqualificacions a Rosell han estat constants. A ell li ha costat molt centrar la seva precampanya en les propostes en les àrees esportiva, institucional, social i econòmica i ha hagut d'acabar entrant a desmentir o aclarir tantes acusacions. Rosell diu que li ha costat molt deixar de parlar de propostes i haver d'entrar en aquest joc, sobretot perquè creu que sempre és més fàcil deixar una ombra de dubte que esvair-la amb arguments. Aquesta és una relació de les principals insinuacions i acusacions a Rosell que han centrat el debat.
