LA FAM DESPRÉS DEL CALVARI

Quan Nadal, fa un any, va perdre en els vuitens de final de Roland Garros contra Robin Soderling no sabia que passaria moltes penúries durant molts mesos.

Després d'aquella derrota va fer tot el que va poder per defensar el títol de Wimbledon. No va arribar a temps. «Penso més en els genolls que en el tennis, he de parar i no sé fins quan», va reconèixer aleshores. «Potser he comès algun error amb el calendari, hauré d'analitzar-ho i aprendre», afegia. Finalment van ser tres mesos allunyat de les pistes. Ho va provar tot; es va sotmetre a sessions de fisioteràpia, mesoteràpia, magnetoteràpia i sobretot molta piscina per treballar sense tant impacte als genolls i els turmells. Va tornar a l'agost, a Montreal, el sisè Masters 1000 del curs, i es va fer una fissura l'abdominal, una molèstia que li dificultava sobretot executar el servei. Va caure en quarts contra Del Potro, el mateix botxí un mes després en l'obert dels EUA, on castigat per les deficiències físiques va encaixar una de les derrotes més doloroses de la seva carrera, una de les més dures en un Gran Slam. Un triple 6-2 en una semifinal en què mai no va poder lluitar per la victòria. No va jugar les semifinals de la copa Davis i en el Masters de final de temporada, a Londres, va perdre els seus tres partits, i no va guanyar ni un set. Un fet inèdit en Nadal, que va tancar el curs amb els dubtes de saber si el seu físic podria tornar a oferir el que oferia. «Tot el que m'ha passat m'ha fet veure el que he de fer per tornar al màxim nivell», va dir en l'última roda de premsa abans de jugar la final de la copa Davis, una de les poques alegries, junt amb la victòria en l'obert d'Austràlia, d'un any infaust.

L'any següent, aquest 2010, comença amb la retirada en els quarts de l'obert d'Austràlia contra l'escocès Murray. Els fantasmes de les lesions tornaven a planar sobre Nadal, que signa les semifinals a Indian Wells i Miami abans de la gira de terra que ha servit per enlairar el seu tennis, i la seva figura. El plor desconsolat després de la final evoquen el calvari, el llarg temps de recuperació i el que possiblement més li ha costat superar: els dubtes de saber si tornaria a ser el gran jugador que fins feia poc havia estat. «He estat molt temps aprenent a acceptar les lesions i no sabia si algun dia podria tornar a competir al màxim nivell», va dir quan li van preguntar per les llàgrimes.

Les llàgrimes d'un campió que acabava de guanyar el seu cinquè Roland Garros, el setè Gran Slam de la seva carrera. Unes xifres que, amb 24 anys i 3 dies, el situen molt a prop dels millors de la història. Per edat, tan sols el superen Borg i McEnroe. El nord-americà, però, no va ser capaç de guanyar cap més Gran Slam. El suec, en canvi, en va aconseguir onze, tot i retirar-se amb tan sols 27 anys. Aquella prematura retirada, de fet, és el que permet que els rècords seus d'antany estiguin en perill. Els sis triomfs de Borg a Roland Garros ja estan en l'horitzó de Nadal, que ja ha fet el que va fer tres cops el suec: guanyar a París i a Londres el mateix any. El manacorí ho va fer el 2008, quan el seu tennis era complet, dominant en cops i potent en exposició física. Les certeses que ha deixat després de recuperar la corona de Roland Garros. El pròxim objectiu, recuperar la corona a Wimbledon.

                 Nadal mossega la copa dels mosqueters de campió per cinquè cop.