QUI GUANYI, QUE FACI EL FAVOR DE MANAR

Fa set anys, tal dia com avui, vigília d'unes eleccions a Can Barça, estava convençut que Laporta era el millor candidat i que seria el millor president, però que el conservadurisme del soci blaugrana lligat a la mala gestió de Joan Gaspart i el parèntesi no reeixit d'Enric Reyna, farien que el guanyador fos Lluís Bassat. Afortunadament, em vaig equivocar i l'ànsia de canvi es va imposar a la temptació d'apostar per un nou Núñez en versió més cultivada. Laporta i el seu magnífic equip se sabien guanyadors a mig matí d'aquell diumenge després d'haver fet una campanya diferent, clara i engrescadora.

Superada la temptació d'última hora d'unir esforços contra Rosell, en una mostra que el consideraven el més ben situat, arriba un dia important per al Barça, perquè qui reculli el testimoni de Laporta rebrà una herència guanyadora de títols. I rebrà un model futbolístic (i de les seccions) d'èxit. De fet, el gran temor (infundat) dels candidats durant la campanya era un posicionament a favor o en contra d'algun d'ells per part de Guardiola. Gran error, Guardiola coneix la casa i sap el que li convé fer a un entrenador del club en campanya: estar callat. Però aquest temor per Guardiola, em preocupa. Qui guanyi aquestes eleccions serà el president del Barça, perquè així ho han decidit els socis. I el nou president del Barça ha de ser-ho i ha d'exercir amb el seu programa, amb les seves idees, perquè d'ell i del seu equip seran els seus errors o els seus èxits.

Benvolgut president futur: faci el favor de manar. Si les coses van bé, enhorabona. Perquè si no van tan bé, serà a la llotja on el soci dirigirà la mirada. Què vol dir manar? Doncs tenir un programa i saber escollir els executius que l'hauran d'aplicar. Guardiola ha demostrat que és un magnífic entrenador del Barça, però és això, l'entrenador del Barça, i ell i el seu equip decidiran els anys que ho vol continuar sent, llevat que perdi la confiança de qui demà rebrà la confiança dels socis, és a dir, del president. Potser algun dia Guardiola serà president i, si fa el pas, serà un bon president. Però ara el soci decidirà i l'escollit serà el president. Doncs que n'exerceixi.

Set anys després, hi torna a haver un candidat que ha sortit amb avantatge. Sandro Rosell ja sap el que és guanyar unes eleccions, perquè era l'altra cara visible d'aquella candidatura guanyadora del cercle virtuós en la qual també hi tenia protagonisme Marc Ingla, l'home dels elàstics i Jaume Ferrer, un home que fa la pinta que seria un bon president, però que no ha estat un bon candidat. Des de fa moltes setmanes Rosell té clar que quan comences una cursa amb molt d'avantatge respecte als contraris el més important és acabar-la guanyant, encara que l'avantatge inicial s'hagi reduït, que és el que li diuen els altres candidats que passa. Benedito especialment, perquè ha anat de menys a més i té la mateixa aspiració que set anys enrere tenia inicialment Laporta: quedar segon per aspirar a ser el pròxim primer.

                                     Pep Guardiola, entrenador del Barça.

LA FAM DESPRÉS DEL CALVARI

Quan Nadal, fa un any, va perdre en els vuitens de final de Roland Garros contra Robin Soderling no sabia que passaria moltes penúries durant molts mesos.

Després d'aquella derrota va fer tot el que va poder per defensar el títol de Wimbledon. No va arribar a temps. «Penso més en els genolls que en el tennis, he de parar i no sé fins quan», va reconèixer aleshores. «Potser he comès algun error amb el calendari, hauré d'analitzar-ho i aprendre», afegia. Finalment van ser tres mesos allunyat de les pistes. Ho va provar tot; es va sotmetre a sessions de fisioteràpia, mesoteràpia, magnetoteràpia i sobretot molta piscina per treballar sense tant impacte als genolls i els turmells. Va tornar a l'agost, a Montreal, el sisè Masters 1000 del curs, i es va fer una fissura l'abdominal, una molèstia que li dificultava sobretot executar el servei. Va caure en quarts contra Del Potro, el mateix botxí un mes després en l'obert dels EUA, on castigat per les deficiències físiques va encaixar una de les derrotes més doloroses de la seva carrera, una de les més dures en un Gran Slam. Un triple 6-2 en una semifinal en què mai no va poder lluitar per la victòria. No va jugar les semifinals de la copa Davis i en el Masters de final de temporada, a Londres, va perdre els seus tres partits, i no va guanyar ni un set. Un fet inèdit en Nadal, que va tancar el curs amb els dubtes de saber si el seu físic podria tornar a oferir el que oferia. «Tot el que m'ha passat m'ha fet veure el que he de fer per tornar al màxim nivell», va dir en l'última roda de premsa abans de jugar la final de la copa Davis, una de les poques alegries, junt amb la victòria en l'obert d'Austràlia, d'un any infaust.

L'any següent, aquest 2010, comença amb la retirada en els quarts de l'obert d'Austràlia contra l'escocès Murray. Els fantasmes de les lesions tornaven a planar sobre Nadal, que signa les semifinals a Indian Wells i Miami abans de la gira de terra que ha servit per enlairar el seu tennis, i la seva figura. El plor desconsolat després de la final evoquen el calvari, el llarg temps de recuperació i el que possiblement més li ha costat superar: els dubtes de saber si tornaria a ser el gran jugador que fins feia poc havia estat. «He estat molt temps aprenent a acceptar les lesions i no sabia si algun dia podria tornar a competir al màxim nivell», va dir quan li van preguntar per les llàgrimes.

Les llàgrimes d'un campió que acabava de guanyar el seu cinquè Roland Garros, el setè Gran Slam de la seva carrera. Unes xifres que, amb 24 anys i 3 dies, el situen molt a prop dels millors de la història. Per edat, tan sols el superen Borg i McEnroe. El nord-americà, però, no va ser capaç de guanyar cap més Gran Slam. El suec, en canvi, en va aconseguir onze, tot i retirar-se amb tan sols 27 anys. Aquella prematura retirada, de fet, és el que permet que els rècords seus d'antany estiguin en perill. Els sis triomfs de Borg a Roland Garros ja estan en l'horitzó de Nadal, que ja ha fet el que va fer tres cops el suec: guanyar a París i a Londres el mateix any. El manacorí ho va fer el 2008, quan el seu tennis era complet, dominant en cops i potent en exposició física. Les certeses que ha deixat després de recuperar la corona de Roland Garros. El pròxim objectiu, recuperar la corona a Wimbledon.

                 Nadal mossega la copa dels mosqueters de campió per cinquè cop.